JUGAR!

30.10.2017

Tot just acabem de passar l'estrès de les dates de Nadal. Sí, sí, dic bé, estrès, perquè paradoxalment, aquests dies que molts de nosaltres tenim la sort de fer unes petites vacances aprofitant l'acumulació de dies festius, es pot transformar en un moment d'estrès per alguns pares que, a la preparació de dinars, sopars, festes i rebudes de tions, pares noel i reis màgics, a sobre han d'afegir una tasca que segons es fan més grans és cada cop més difícil de realitzar: jugar amb els fills.

Però per què passa això? Ja no dic jugar a jocs que requereixen una lectura exhaustiva de farragosos manuals d'instruccions, o encara pitjor, jocs sense manual perquè al segle XXI les noves generacions són altament intuïtives, que diria el senyor Steve Jobs (DEP); i nosaltres, que ja som del segle passat, amb prou feines sabem quina utilitat té el twitter, o encara pitjor, si cau a les nostres mans qualsevol dispositiu tipus tauleta o telèfon intel·ligent i volem "carregar" (que és com en dèiem a la nostra època) un joc, l'objecte en qüestió acaba essent fet servir pel subjecte en qüestió,(aquell del s.XX) per jugar al "pac-man", a "invasors de l'espai" o al "simón". Però aquest dels telèfons i les tauletes és un tema que en parlarem un altre dia.

La realitat és que la majoria dels pares, que acostumen a ésser pares i no mares, els hi costa jugar amb els seus fills. I no perquè no tenim temps, o no sabem jugar... o mil excuses més que ens podríem donar a cada un de nosaltres en busca d'un perdó que no ens mereixem... l'autèntica veritat és que la societat en la que vivim sempre ha intentat anular la part més lúdica de la infància en el moment en que homes i dones entren a l'etapa de la joventut, com si per haver-nos de "buscar la vida" treballant hagéssim de renunciar al plaer que proporciona l'entreteniment a base d'imaginació i ficció.

Així que, sí tenim una bona excusa, però que em dieu dels "jocs dels grans". Perquè la societat de consum, que en sap, i molt. Ha tractat de suplir aquella carència del joc en els adults i ha estat capaç de crear necessitats basades en el consum de productes lúdics estrictament per a grans. I així ja tenim el nostre buit ben ple. En realitat, aquesta suplència encara dificulta més la nostra relació amb el joc infantil, perquè, "quina necessitat tenim ara de jugar a jocs de nens quan ja tinc jocs d'adults?" doncs la resposta a aquesta pregunta és la mare del xai.

És precisament la necessitat d'estar amb els nostres fills la que ens ha d'empènyer a jugar amb ells. Perquè ells ho necessiten. Necessiten que els ajudem a entretenir-se, però també a ésser compresos, a aprendre a resoldre situacions complicades, a resoldre conflictes, a relacionar-se amb els altres, a compartir, a donar desinteressadament, aprendre a guanyar i aprendre a perdre, a respectar les normes, a crear jocs, a inventar situacions, a creure's que és un personatge, a imaginar que un altre món és possible o pensar que com a casa i amb la seva família no pot estar millor, enlloc. Perquè ells ho necessiten i fes-te aquesta pregunta: "és que hi ha una persona més indicada que tu per ensenyar-li tot això?"

I ara fes-te una altra: vols dir que tu no ho necessites?